[ENTREVISTA] NUEVA VULCANO | ’La base de Nueva Vulcano és ser un mitjà d’expressió.’

29012016-IMG_6501-2.jpg

Quedo amb en Wen abans d’un concert, portem dies escrivint-nos intentant lligar una cervesa per poder parlar un estona de l’actualitat dels Nueva i en concret del seu nou EP Nombres y Apellidos. Em rep amb una abraçada, ens posem al dia i incita amb un somriure: ‘-Bueno què? Comencem?’-Té ganes de parlar. Després de 20’ de conversa, apareixen Marc Clos i Lluis Cots al bar. No havíem quedat amb ells, però es saluden i a en Wen li sembla una bona idea que s’incorporin a la conversa. En el cas d’en Marc, forma quasi part del grup i en Lluis ha sigut el seu tècnic durant un temps. Em sembla perfecte poder incloure dues veus més a una entrevista que parla de tot això que és Nueva Vulcano.

Després de Novelería, amb tota la repercussió que ha tingut, què ha motivat la sortida d’un nou EP?
La duració d’una promoció d’un disc acostuma a ser d’uns 8-9 mesos. Nosaltres som d’aquells als que ens agrada concentrar les gires en dies seguits, com per exemple ara la gira que hem fet a finals de Febrer de quinze dies seguits. Llavors per allargar aquesta temporada de concerts i que es parli de tu, has de produir i treure coses. El format single ens agrada molt i n’hem anat treien entre ‘disco’ i ‘disco’. Això ajuda a que es conservi l’interès i que sigui una excusa per poder seguir girant i que la gent no es cansi dels concerts amb els mateixos temes.

Llavors, el tema de que els grups que estan a l’escena actual hagin de sentir-se obligats a produir per poder tenir aquesta excusa i girar, què et sembla?
És molt bona la pregunta, és que es depèn de on estigui el grup situat. Hi ha com tres divisions: els grups que poden arribar a tocar a festivals, els grups que encara no tenen renom com per arribar-hi i després hi ha els que van a festivals, però de menys repercussió. Llavors que tu publiquis coses noves alimenta un interès. És important tenir una publicació d’un disco darrera perquè legitimi que les sales et donin dates. Si no, és molt més difícil. Sempre depèn de la política de les sales i dels festivals. Per sort, no tots actuen de la mateixa manera.

Un grup com vosaltres, creieu que encaixa al perfil dels festivals actuals? Heu tocat al Primavera varies vegades i al Cruïlla. Vau ser l’alternativa al cartell del Festival de les Arts. Creieu que aquestes gires per sales són el trampolí per anar als grans festivals?
Nueva Vulcano és un concepte de grup, no dic diferent, però que mai s’ha volgut deslligar de la petita escena. Nosaltres sempre ho diem en broma, però al final és veritat, és el nostre hàbitat natural. De viure aquesta intensitat que es viu a sales com el Sidecar, el Magic. Són concerts molt intensos, 100 persones que no hi caben, el volum fort. Però a aquest país hi ha el malentès de que sembla que si passes a la divisió de tocar als grans festivals, ja no pots tornar a tocar a un sidecar si estàs tocant al Primavera perquè devalua el teu valor. Tot i que també és entendre la realitat de cada ciutat, per exemple, a Caceres. Primer perquè no hi ha un festival com el Primavera Sound, però tampoc es podria perquè no hi ha la mateixa repercussió. Llavors s’ha d’anar a tocar a les petites sales. Nueva Vulcano s’ha volgut mantenir al mig d’aquests dos móns, tant ens pots trobar al Festival de les Arts, com a Pontevedra tocant al Liceo Mutante, que és una associació cultural on quatre amics organitzen concerts per amor a l’art.

Suposo que això és una conseqüència que es reflecteix directament al que fa a la fidelitat dels vostres seguidors, no?
Sí, som gent que tenim poc d’aparença. Lo nostre és tan bàsic com el voler tocar. No fer diners, d’això ja ens hem oblidat. Ni ser famosos ni guanyar calers. La llibertat que et dona el no voler viure de la música et dona la possibilitat de poder jugar a aquest joc.

Com es finança un EP?
No viure de la música vol dir que tot el que guanyem ho reinvertim. Els calers que trèiem de les gires els reinvertim en publicar nous treballs i tenir un calaix que ens permeti poder fer gires de 15 dies seguits. Estàs jugant al mateix joc però complint la teva necessitat bàsica que no és una altre que tocar.
Nosaltres hem encarat les temporades per etapes: etapa que composes, etapa de gravació i etapa de gira. Nosaltres hi inclouríem l’etapa  en que descanses també. La Castanya ens està intentant canviar aquest mode, de voler que siguem més actius, però els períodes de descans són necessaris.

Personalment has volgut dedicar-te exclusivament a això?
Un cop t’hi fiques ho entens. Nosaltres sortim dels 90, de les escenes del Do It Yourself: Tu t’ho fas tot, els amics et treuen el disc, l’altre amic et dedica unes hores a fer un videoclip, etc. Tots érem gent d’aquest tipus i al final tot això és per exemple l’escena Bcore. Tothom s’organitzava entre ell. L’altre dia estàvem sopant amb l’organitzador del Cruïlla, i ens va regalar un pata negra i vam voler encetar-lo amb ell per sopar. I d’això parlem d’una pilota ja d’alta instancia i és quan te n’adones que a aquesta industria per voler ‘viure de la música’ has de fer una sèrie de coses que tampoc estem disposats a fer. Perquè els pocs grups que viuen de la música sorgits de les escenes independents han de fer unes coses pel que fa a promo… per exemple com a anècdota, fa un temps els Sidonie van entrar a una promo d’un mòbil. Es tractava d’una promo on havien de tocar dins d’una botiga i els bafles estaven al carrer i la gent els veia des de fora, a través del vidre. Són esdeveniments on ells mateixos s’ho prenien a ‘catxondeo’, aquestes absurditats no ens agraden però al final aquesta industria ho fa necessari si vols viure només d’això.

[Moment on s’uneixen en Lluis Cots i en Marc Clos]

Heu rebut els premis a segon millor disc IcatFM, anireu a tocar a UK… Com us sentiu amb tot això?
W: A vegades en aquestes ocasions fas una mica d’anàlisis del que realment has fet. Ens ho passarem molt bé.
M.C.: La proposta de col·locar-nos ja a dintre és molt eclèctica. Entre tot el rock nosaltres hem d’aportar alguna cosa.
W: El fet de que toquem a aquest festival és conseqüència de treballar en comú i crear vincles d’amistat. La conseqüència de les relacions del ‘jo et ajudar a muntar el vostres concerts aquí’. Grups i escenes que han anat creant sinergies. De la manera de fer les coses, com l’TZVR de Sant Feliu de Guíxols que són un clar exemple d’aquesta manera de funcionar.

L’escena a Catalunya: Com la veieu des de el vostre punt de vista des de l’experiència?
W: Aquí m’agradaria que hi fos l’Artur, però ells dos que estan a la Catalunya de fora de Bcn poden opinar bé. Moltes vegades les coses passen o Barcelona o fora de Barcelona. Et poden donar una visió més oberta. Hi ha diferents escenes a Catalunya: Vic, Maresme, etc.
LL: Està creixent una escena interessant al Maresme.
M.C.: Que ara estigui passant això dels locals de musica en viu a Catalunya s’extrapola a tot Catalunya. A la gent li agrada tocar,  a la gent li agraden els concerts i tot això està allà. Tan en grups underground com en l’escena no underground. Els Manel, per exemple.
LL: No és fàcil començar des de zero.
M.C.: Els concerts se’ls venen els grups, això és una màxima. Però a vegades sembla que hi hagi obstacles. Tot i que lluny d’anar-se apagant, la gent està fent soroll i recolza tot aquest tema.
W: Els diners es feien fent discos, ara no. Ara la supervivència del grup passa per muntar concerts.
LL: La pujada de l’Iva també ha fet un mal ‘tremendo’.

Però llavors, els grups nous si no tenen el suport econòmic per publicar, no poden fer concerts?
LL: És una qüestió global. Què és el primer? La gravació, el managament… és un peix que es mossega la cua. Si no tens padrins és molt difícil.
W: El més ‘normal’ seria poder entrar a una escena on un segell discogràfic s’identifiqui amb el que tu fas, entengui el que fas i et doni una oportunitat.
M.C.: Mai ha estat fàcil, però ara encara menys. S’ha de treballar molt i tenir una mica de sort.
LL: El difícil i complicat és començar. La Nuria Graham és un clar exemple de que les coses poden funcionar.
M.C.: La vam veure a Fora Muralles i quedes acollonit, gent que comença i ho peta molt.

És un cas que també té la sort d’envoltar-se de qui ho fa, no? Aleix Bou, Jordi Casadesús…
W: Aquest és un cas del que et deia. Aquesta noia ha entrant a una escena on ha començat a tenir contactes que li han donat aquesta possibilitat.
M.C.: Un disc dissenyat per lluir en directe. En Casadesús és molt ‘capo’.
W: Quan nosaltres no érem ningú, la intenció era anar a rebentar-ho tot i fer el concert del segle cada nit perquè la gent et comences a valorar. Això m’agrada que es mantingui.

Aprofitant que tinc a un tècnic de so aquí, et trobes en el mateix cas d’aquests músics que toquen a diferents grups per poder sobreviure?
LL: Totalment, només el fet de ser autònom i pagar tants impostos… et toca treballar i mai et pots exclusivitzar a un sol grup, perquè no és viable. Ho compagino una mica tot.

I què tal l’experiència de treballar amb els Nueva?
LL: Amb Nueva he fet una substitució a la gira de festivals de Novelería, i l’experiència és molt bona. No ens banyem en abundància però es una experiència molt maca. Sales, bona convivència, bona gastronomia i converses interessants.
W: Es va tenir que adaptar a la nostra manera de tocar. Música molt alta, els amplis col·locats d’una manera especial. Tot això també fa la grandesa d’un tècnic, el respecte al music d’aquesta manera.
LL: Hi ha sales que et limiten…
W: Se’n va en sortir perfectament i a sobre ens va portar un llistat de referències de llocs on dinar increïbles. És un entès en gastronomia! [Riuen]


Pel que fa a l’experiència de girar a festivals, quines sensacions teniu tocant fora de Catalunya?
W: Això depèn de cada ciutat. Aprofitant que ens demanaves pel Festival de les Arts: Allà a Valencia tenim una xarxa de gent que no s’oblida de nosaltres tot i l’impàs de temps entre Peces de Colores i Novelería. País Basc, Galicia. Ens tenen molt en compte. Som de sala petita i el tipus de públic és diferent. Ens sentim molt còmodes.

I us afecta el tema horari als festivals?
W: Afectar no, però per exemple al Vida, teníem les proves de so a les 8h del matí. Una calor tremenda.
M.C: A l’hora de tocar no. El Primavera Sound va ser el primer festival de tots. Abans, vam fer una roda, una mini gira de 10 concerts i ens va anar molt bé i vam disfrutar del concert al Primavera deixant de banda l’hora.
W: Igual feies referència a per què els grups espanyols toquem més d’hora del normal. Al Vida vam tocar tard, però perquè som col·legues del jefe! Son qüestions de nivells internacionals, suposo.

L’Albert viu a Madrid. Com ho feu pel tema assajos?
W: És complicat. Ell està portant La Castanya a Madrid i per exemple la publicació del EP ha anat molt justa d’assaig.
M.C.: Ells són molt de gravar respectant el directe.
W: Nosaltres som d’entrar a un estudi de gravació amb els temes molt apresos, però per les circumstàncies hem hagut de modificar aquesta exigència, però ha sortit bé.

Pel que fa a la trajectòria des de l’inici de Nueva Vulcano fins ara. Com la descriuries?
W: És difícil explicar-ho. Sempre que hem publicat alguna referència nova hem arribat a la mateixa conclusió: cada referència publicada és com haver pujat un esglaó. No ho hem ‘petat’ com segurament a Bcore li agradaria. Però hem anat pujant aquests esglaons que han alimentat i mantingut aquest procés ascendent.
LL: Des de el meu punt de vista, cada cop a millor.
W: Hem anat evolucionant en les responsabilitats. Albert porta tot el tema de managament, si voleu contractar-nos, heu de parlar amb ell! (Riu). L’Artur juga més el paper de frontman, la cara visible que ens va anar molt bé al començament quan vam començar a Nueva Vulcano. L’Albert i jo no érem ningú. Ell té la facilitat de contactar amb gent i tothom tenia aquest referent d’Aina. Però ens poso la medalla, el fàcil hagués sigut que la gent pogués dir: l’Artur ha fet un nou grup i és pitjor que els Aina i això no ha estat així. Hem pogut mantenir el nivell i ens hem consolidat.
LL: Sou diferents a Aina.
M.C.: No va ser tornar a zero. Aina va acabar a un lloc i Nueva Vulcano en va començar un altre.
W: Vam heretar maneres, però el fet de canviar de idioma ja era un fet molt diferencial. Ells tenien el cap a Washington.

El canvi d’idioma va ser una decisió arriscada però ha sortit bé, no?
M.C: A part d’això, a Sant Feliu em van dir: ves a veure els Nueva que tenen un so que no sentiràs enlloc més i és totalment així. La tècnica de tocar la guitarra de l’Artur, més la manera de tocar d’en Wen i la bateria ‘pesada’ de l’Albert… és únic.
LL: És tota una personalitat.
W: És treballat. La base de Nueva Vulcano és ser un medi d’expressió. No ens preocupa tant arribar a viure de la musica i això li dona molta importància a  la manera d’expressar i de la manera de tocar de cadascú. Res de ‘trabajo de mesa’. L’evolució d’aquell punk destraler que teníem i donant lloc a textures i colors diferents.

Ja acabem, si voleu dir alguna cosa més, vosaltres mateixos.
M.C.: Fin.

Entrevista: Elisa Sanjuan | @indie_polis

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s