[ENTREVISTA] BULLITT : ‘Sparks parla de l’amistat, de l’amor i del que significa tenir un grup i tocar.’

Bullitt és molt més que un grup de música, és tot allò que acompanya el fet de viure un projecte conjunt amb forma de família. És creure que encara hi ha gent que fa les coses per respecte a la música i que creu en el que tot això uneix. Han passat un 2015 molt dur, però tornen a la càrrega amb Màxim Triviños (No More Lies) al baix i aquesta gira de presentació de Sparks no pot ser un homenatge més maco per en Ferran Bonet.

Sparks és, segurament, el seu disc més ‘complert’. Publicació rere publiació, els Bullitt han seguit evolucionant i han sabut reflectir tot el que les seves vides viuen a la seva música. L’equilibri perfecte entre les guitarres i el component melòdic que els caracteritza.

Quedo a l’emblemàtica Atzavara de Sant Feliu de Guíxols per parlar amb en Xavier Calvet sobre Sparks i sobre aquesta gira que tenen en marxa.

Bullit - Foto

Foto : Xavi Torrent | @XaviTorrent | http://www.xavitorrent.com

– Què tal el fet de començar a girar amb Sparks? Què tal la rebuda de la gent? Aquest disc no havia estat encara tocat en directe, oi?

Encara no havíem tingut l’oportunitat de tocar el disc i la veritat que està sent molt xulo. Vam començar aquí a l’Atzavara, l’11 de març i va ser molt guai. També teníem a tots els nostres amics aquí i va ser una manera molt maca de treure’ns una mica les pors de sobre, també per en Màxim perquè era la primera vegada que tocava amb nosaltres una mica seriosament. De fet, ell va començar el grup amb nosaltres fa molts anys.

 

– Tocant la guitarra, oi? No podia ser una altra persona.

Sí, i mira, després de molts anys, gràcies a ell el grup pot continuar tocant. Va ser molt xulo. Per a nosaltres sempre ha sigut molt important que no es trenqués el fil d’amistat. Tenim molts amics que toquen el baix i que podrien haver vingut a tocar amb nosaltres, però també tenia bastant a veure el component anímic, el fet que també totes les vegades que haviíem anat de gira, el Màxim era sempre la persona que ens acompanyava, sempre anàvem tots 5 i d’alguna manera ja era un més de nosaltres encara que no toquéssim plegats. Va ser molt xulo i una mica fins i tot catàrtic. Després d’un any i amb tot el que ha passat, el fet de poder compartir-ho amb tothom i poder disfrutar d’aquestes cançons que vam fer amb tant de carinyo.

 

– Perquè després d’aquest 2015, amb el que li va passar al Ferran i tot, quina és la rutina d’un grup que no està tocant?

Vam estar uns quants mesos que ens va costar molt. Després d’una cosa així no saps gaire com reaccionar, però sí que hi havia una mica la sensació que més tard o més d’hora tornaríem a tenir ganes de tocar. Llavors va ser cap a finals d’estiu, mitjans setembre, que vam tornar a assajar. De fet, en Màxim de seguida ens va dir que quan tornéssim a tenir ganes, ell estava disposat a tirar del carro amb nosaltres. I va ser així: tornar a assajar a Salt sense gaire plans. És molt guai perquè podem estar amb la Yoli i l’Aran cada dos per tres i seguim assajant a casa en Ferran. Quan vam veure que els assajos tornaven a rodar va ser de manera natural: -‘Què? Haurem d’anar a tocar-ho això, no?’- I ens vam posar tots a treballar amb en Jordi i Bcore, amb en Tule i la gent de To Be Confirmed que també ens ajuden desde fa molts anys amb els bolos. Una petita gira presentant el disc a molts llocs on ja hi hem estat i que al final també són els nostres amics.

Bullitt-28

Foto : Elisa Sanjuan | @indie_polis


– La premsa havia parlat molt bé de l’LP, però li senta bé el directe a Sparks?

Et podria dir una cosa que ens va dir el Santi Garcia, que per a nosaltres és la persona que ha gravat tots els discos de Bullitt i la persona amb qui confiem cada vegada que hem de transformar les cançons en un tros de plàstic. I ell m’ho deia, que s’havia sorprès molt perquè s’havia adonat del potencial que tenien les cançons en directe. Nosaltres estem molt contents amb el disc. És cert que tampoc pots fer més cas del compte a les crítiques perquè al final són opinions subjectives de la gent i al nostre nivell està clar que algú que es posa a escriure sobre el nostre disc o de les cançons que fem, normalment té a veure amb una implicació forta de la persona. Ja és una persona a qui li agrada el grup o el que fem. Està molt bé, però el que t’agrada a tu és veure la gent engorilada i que disfruta. És el més maco, com quan veus que la gent s’arriba a fer les cançons seves, que les canten o que per a ells són significatives.

– Tinc entès que tu ets el més pop-rock de tots. És així?

És cert. [Riu] Però saps què pasa? Als últims anys de l’institut va ser quan vaig començar a escoltar hardcore melòdic, fins llavors havia escoltat més punk-rock. A mi em va pillar molt fort tota l’onada de britpop des d’Oasis, Blur… jo no feia distincions. Amb el grunge em passava el mateix. Sí que és veritat que quan vaig connectar amb Sant Feliu i el voltant de l’Atzavara, vaig descobrir molta més música a l’underground. Jo sóc de Balserany, només tenia 3 o 4 amics amb qui compartir música. Quan vaig arribar aquí i vaig començar a conèixer-hi la penya, vaig veure que m’estava perdent moltes coses, podria ser que no m’haguessin agradat, però no va ser així. La visceralitat, el fet de viure-ho amb passió i un esperit aventurer en el sentit més romàntic del que significa viure la música i no pensar en guanyar-te la vida. La diferència entre poder escoltar a grups en directe i escoltar-los a casa… l’impacte que té això en tu quan ets adolescent, et deixen molta més petjada.
Això sí, a mi tot el que sempre m’ha agradat, els Teenage Fanclub, els Fountains of Wayne… tots aquests grups que tenen un so guitarrero, però un pes específic molt gran per les melodies i és en el que sempre m’he fixat perquè em va tocar ser cantant per eliminació i s’han de treure les idees d’algun lloc. Com més ampli sigui el teu ventall d’influències, més personal és el que puguis fer.
Ells tenen un passat molt més punk-rockero que jo. El Carlus, per exemple, ha tocat amb 5 o 6 de les bandes referència de punk-rock de la Costa Brava. Això també té a veure amb la influència del DIY que ells han tingut, vinculat amb l’skate i a mi això no em va agafar tan fort al seu moment, però ho vaig anar descobrint.

– Quina opinió tens sobre que això sembli un fet generacional? Fa 20 anys sí al punk-rock, ara no..

De la mateixa manera que jo no recordo a la gent més gran que jo del poble escoltant punk-rock, deurien escoltar rock setentero, psicodèlia i pop vuitantero. Quina colla de carques, aquests, no? I jo ara mateix dec ser el mateix carca pels nanos joves que escolten ‘reggaeton’. Són coses que formen part d’un moment i una franja d’edat concreta. El teu punt de partida, després tu pots obrir els braços cap a altres llocs.

Bullitt.jpg

Foto : Elisa Sanjuan | @indie_polis

 

– Ho notes en l’evolució dels treballs de Bullitt?

Tot està influenciat. Als primers discos veus on estaves fent una cosa que senties molt però que no acabaves de ser tu. Copies molts patrons i moltes coses anant molt a l’arrel de les teves influències i no penses fins a quin punt pots aportar alguna cosa teva nova. Però clar, això no ho penses ni quan vas a fer el segon disc, això ho penso ara que acabo de fer el cinquè.

– Fent una escolta cronològica de tots els vostres treballs, em sembla que Sparks és el disc més pur pel que fa a l’essència Bullitt, no?

Si vols que et digui la veritat, a mi també m’ho sembla. El que passa és que a vegades parlar d’un mateix o del seu grup pot semblar una mica presumptuós. Jo tinc la sensació que Sparks és una mena de resum de tots els pals que hem tocat abans, marca com unes directrius de cap a on podem anar en un futur. Vam fer les cançons més senzilles. So Many Ways és el disc més indie que hem fet i amb Sparks hem tornat a agafar coses del punk-rock que sempre ens han agradat i hem fet coses noves que fins ara no havíem fet.
Tendeixo a mirar-me les coses tenint molt en compte els grups que admiro i són els que porten carreres de 25 anys i 8 o 9 discos. Segueixen sent ells però sempre hi ha alguna cosa que et sorprèn o que no t’esperaves. I m’agrada quan hi ha un grup com els Bad Religion que sempre han fet punk-rock i de cop i volta hi ha un moment a la seva carrera que diuen doncs ara farem cançons com si fossin country, però les tocarem a 3000 amb el nostre rotllo punkrock.

 

bullit 4.jpg

Foto : Elisa Sanjuan | @indie_polis

– Aprofito que parles de Bad Religion. Què tal l’experiència de versionar-los? D’on va sorgir aquesta idea?

‘Ha set’ molt divertit! Surt d’una gent de Manresa que van començar a fer unes festes a la Sala Stroika on demanaven a diversos grups actuals que preparessin repertoris de grups concrets dels 90. Eren unes festes que es diuen ‘Back to 90’s’, crec que encara les fan. I va ser un: -Ens molaria molt que Bullitt versionéssiu a Bad Religion. I clar, m’ho van dir a mi, que normalment sóc qui porta el tema mails i va ser saltar per les parets. Va ser molt xulo. I ens ho van començar a demanar i gairebé ens sortien més concerts versionant a Bad Religion que nostres! [Riu] Però va ser molt divertit i quan va passar tot el del Ferran, va ser una bona manera de fer-li un petit homenatge i poder pujar als escenaris sense necessitat d’haver de defensar les nostres cançons, que potser no estàvem preparats. És tocar les cançons d’uns altres, sense pressió. Passar-t’ho bé i veure que la penya s’ho passa molt bé. No és un grup que puguis veure cada 3 setmanes per aquestes terres i és tota una experiència. Al passar el Màxim al baix, doncs va poder venir en Ria a tocar amb nosaltres, que és un amic de tota la vida, sobretot d’en Carlos i en Ferran, i va poder fer de Greg Graffin i fer de front-man i disfrutar molt amb les cançons de Bad Religion, que són himnes generacionals per tots nosaltres.

– Suposo que totes aquestes influències fa que tingueu la cançó en anglès molt per mà. Us heu plantejat mai un canvi d’idioma?

Amb Bullitt no ens ho hem plantejat mai, suposo que per falta de referents. Hi ha pocs grups que hagin fet punk-rock i lletres en català que siguin convincens. Jo vaig començar a cantar per primera vegada amb 18 anys en anglès i amb Bullit no em sortiria d’una altra manera. Sabem que això ens tanca portes a casa nostra, perquè a Catalunya som un país bastant donat al proteccionisme. Ja hi estem acostumats, no sé si hi ha molta gent que ens segueix que agraís un canvi d’idioma.

– Ja fa més de 10 anys del grup. Mirant enrere, canviaríeu alguna decisió?

Ara ja 11! Jo l’únic que faria és tornar a viure-ho tot.


– És fàcil girar a Catalunya?

El difícil per a un grup que està a un estadi com el nostre és gestionar el temps. Llocs per tocar n’hi ha, sobretot si surts de Catalunya. A nosaltres ens hagués encantat fer una gira europea, però no tenim materialment 10-15 dies per aconseguir tots vacances. Vivim on vivim i l’estiu és l’època de l’any amb més feina. Ho fas per poder sortir 6 o 7 dies que és el que fem nosaltres.

– La filosofia natural que porteu de disc cada 2 anys, a què és deu? Creieu que és el temps que ha de passar entre treball i treball?

Ens ha sortit de manera natural. Com no podem girar per les limitacions d’horaris, doncs passes tot el temps al local i fas més cançons i tens material aviat per poder tenir un altre disc gravat. Aquest cop ens costarà una mica més degut a aquest any d’inactivitat, encara trigarem temps. Ens mereixem disfrutar d’aquests concerts i del que significa tornar a tocar. Tan de bo l’any que ve tinguem material, però ja veurem com van venint les coses.

 


– Les lletres són cosa teva?

Les lletres les faig jo, sí. Perquè els altres son uns ‘putes’ i amb el rotllo que no els hi surt… [Riu] Al començament em costava bastant i és feixuc: què guai treure els acords i quin pal escriure, però forma part de tot plegat. No m’he complicat massa la vida amb les lletres, parlo de coses molt properes, coses que ens passen a nosaltres, coses que veig al dia a dia. Penso que si parlo de les coses que que tinc a prop, tot i que no ho faci en català, em puc acostar a un tipus de veritat.

 

– I de què parla Sparks?

Sparks parla del mateix que els altres discos de Bullitt: de l’amor, de l’amistat, del que significa tenir un grup i tocar. Tot el que és important per tu és susceptible de ser parlat.

 

– És com la metàfora de ‘Slow Fall’, que tanca el disc.

Sí, el tancament del disc és una paradoxa molt heavy. És una cançó que vam escriure per en Bruno, un amic que ens va deixar al 2014 després d’un accident molt desafortunat i allò ja va ser un cop molt fort per nosaltres i tot els que el coneixíem. Tot ell era molt gran i era una persona de qui tothom que el va conèixer se’n va emportar alguna cosa. Ens va o em va sortir escriure i em va semblar que podia ser una cosa maca. Per nosaltres era una manera bonica d’acomiadar-nos d’ell i en aquell moment no sabíem el que ens passaria després amb en Ferran. Són coses de la vida, mai saps per on anirà tot. S’han de fer coses quan hi ets, en aquests cas va venir donat per les circumstàncies. També et dic que no sé si ho tornaria a fer, ara cada cop que escolto la cançó se’m fot un nus a la gola i costa molt desvincular-ho de tot això. Allà on sigui espero que l’hagi pogut escoltar i hagi pensat: -‘Vaia ‘monyardada’ guapa m’han dedicat aquests cabrons!’ [Riu]

– Moltes gràcies, molta sort amb el que queda de gira!

Gràcies a tu, va molt bé que hi hagi gent que es curri aquestes coses i s’interessi per la música!

Entrevista : Elisa Sanjuan | @indie_polis

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s