[ENTREVISTA] ODIO PARÍS : ‘Cenizas y Flores és una evolució lògica.’

Aprofitant la seva tornada als escenaris (al Let’s Festival), vaig poder parlar amb els catalans Odio París sobre la publicació del seu esperat segon àlbum d’estudi: Cenizas y Flores, i sobre tots els canvis que ha patit el grup prèvis a la publicació del mateix: canvi de segell discogràfic, canvi de baixista i tot el que això ha comportat. El resultat ha sigut un treball que només fa que rebre bones crítiques i una posada al directe envolvent i hipnotitzant.

Odio París són: Víctor Riba (veu/guitarra), Òscar Ferré (veu/guitarra), Marcel Molina (teclats), Jaume Caner (batería) i Pedro Vidal com a nova incorporació (baix).

 OdioParis.jpg

Text i fotografies : Elisa Sanjuan | @indie_polis

Parlem de la gran tornada als escenaris. Quines són les sensacions? Quant fa que no toqueu en directe?

Jaume: Fa dos anys.. tres. No, no. Novembre del 2014 aquí a la Salamadra també.
Victor: Les sensacions? Com una espècie de nostàlgia. Estava fent les proves de so i jo estava emocionat.
Marcel: ¡Resultó más fácil de lo que yo esperaba!
Òscar: Pero como puedes pensar eso! Hahaha!
Marcel: No se’ns ha oblidat com es feia. No estamos tan oxidados como pensaba.
Victor: A veure el concert…
Òscar: Veus? Això són ‘las cenizas’. [Riuen]

Heu fet canvi de segell, canvi de baixista. Quina ha sigut la rutina d’un grup que prepara disc i que no toca en directe?

Òscar: Ha sigut una merda, directament.
Victor: Segons l’etapa, assajar, assajar… Va haver-hi un moment on no s’havia materialitzat el fixatge per Mushroom i va ser una mica dur. Va ser quan van pasar les tensions més grans dins el grup. Aquest impàs entre discogràfica i discogràfica va ser dur. El baixista va petar i va decidir deixar el grup. Jo personalment també m’havia plantejat deixar la banda.
Vicor: El problema és que no teniem un objectiu material. Aquesta ha sigut l’etapa més fosca, però després vam firmar, va venir en Pedro, vam començar a gravar …
Jaume: A partir d’aquí tot va funcionar.
Pedro: Jo entro per gravar el disc, de fet.

A aquest impàs de dos anys de preparar disc, no us vau plantejar seguir fent directes?

Victor : Ens en van sortir, però vam dir que no.
Òscar: Nosaltres amb el Genio vam estar molt bé i devem molt a aquesta gent i quan vam acabar la gira de presentar el primer disc vam decidir centrar-nos en composar el segon disc. Amb això va passar que es va pasar el tren de la nova discogràfica i va haver-hi un temps a terra de ningú. Van sortir bolos però de gent independent, sense cap mena de managament ni res.
Victor: Inclús algún festival… i ho vam anular. No teniem ganes. L’energia estava a un altre lloc.
Òscar: El timing que nosaltres teniem al cap era un altre.

Però per què es va demorar tant?

Marcel Molina: Los planes del sello eran tales, que entre que tomamos contacto y salió el disco, pasaron dos años.
Victor: Ara mateix fa un any que vam acabar de gravar el disc. Ha anat tot molt lent.

Això ha de cremar. Superar això és una prova de foc.

Victor: Crema, crema. Hem tingut èpoques de tot.
Jaume: Clar, és que la situación és molt tensa.
Òscar: Ens hem tirat els trastos pel cap alguna vegada. Però al fons, això ens ha servit de molt, ara som més forts.
Victor: Principialment per les ganes. Teniem moltes ganes i desig de tocar. Ara tenim un any per presentar disc i després ja veurem.

12442717_10153516198177773_600338712_n

I què us ofereix Mushroom Pillow que no us podía oferir el Genio Equivocado?

Òscar: Principalment la difusió. Tots els grups coneix als grups que toquen amb ells. Columpio, Belako, Triángulo de Amor Bizarro… Tens gent per tot que s’hi dedica professionalment. Un canal de difusió pel que fem nosaltres, bestial. L’hem de saber aprofitar.
Victor: Han pagat disc, videoclip. Han fet una inversión potent. Avui en dia és complicat.

Sou un grup que agradeu molt a la crítica, en sou conscients, d’això?

Òscar: No ens podem queixar de com ha anat les coses. Vam gravar una maqueta per passar-ho bé i vam sortir un article a Rockdelux, i a partir d’això el Genio va fixar-se en nosaltres…
Jaume: No sé si molt conscients.
Victor: Estem molt mal acostumats, quan rebem una crítica que no ens agrada una miqueta: -Has vist? Quin cabron!- [Riuen] A nivel de públic ens falta rodatge, a mi em dona la sensació de que encara hi ha molta gent que no sap qui som.

Victor: Les crítiques son bones! Però això no t’asegura res. Et puja l’ego i ja. [Riu]

Suposo que el parón aquest no ha ajudat.

Exacte, això perjudica.

La vostra evolució va molt cap al sinte, moltes cape d’envolvència. Com arribeu fins aquí?

Victor: Ho teniem clar desde fa temps que voliem ficar electrònica i seqüències.
Òscar: És una evolució lògica envers amb el so que teniem al principi. Teniem el mur de guitarra a dalt de tot. -Què més podem matitzar? -Què més queda per progresar?- Doncs endinsar-nos al l’electrònica per donar més riquesa al so i això també és gràcies al productor. Al primer disc, no sé si ho ha dit abans en Victor, era autoproduit juntament amb en Marco. Ens vam quedar curts pel que teniem en ment. La llàstima és que aquest disc el teniem pensat fa dos anys, arriba tard pel nostre nivell d’evolució.

Té culpa en Hans Krüger en això?

Òscar: Té molt de mèrit, sobretot en saber interpretar el que voliem. Sobretot en recursos tècnics. Nosaltres no hem estudiat música i ell ha portat molt tots aquests conceptes que a nosaltres ens faltaven.

Us comparen molt amb Los Planetas, us cansa això?

Tots: Sí. [Riuen]
Victor: És recorrent. Però és normal.
Òscar: Et diré una cosa que em sorprén molt: ser comparat amb Ride, ens encanta, però no hi tenim res a veure.
Víctor: Ni amb Los Planetas!
Òscar: Amb Los Planetas per les maneres de les melodies…el primer disc potser.
Jaume Caner: Però aquest disc no. Jo no ho trobo.
Victor: És un recurs fácil. És distorsió, rever.. és un clitxé.
Òscar: T’encaixonen amb un estil i diuen: anem a buscar un referent espanyol de Shoegaze: Los Planetas. Imagino, eh?
Jaume: És curiós perquè a l’hora d’inspirar-nos en grups, no surten mai Los Planetas, ens agraden, eh? Però no hi surten mai.

Però per aquest gruix de gent que encara no us coneix, amb quins grups sí us agradaría que us comparèssin?

Victor: És molt complicat.
Òscar: Si agafem, el nostre so ens agradaría que Odio París s’assembles a grups dels 90’s britànics o grups més actuals americans de Manhattan o Brooklin. Rotllo Wild Nothing, The Pains… Perquè també ens han comparat amb ells (The Pains
Of Being Pure At Heart): ‘-Son los Pains españoles.’ I mola, eh? Però és que vam tocar amb ells, són gent de puta mare però vam sortir a la mateixa época. No hi ha res d’influència, sino que la influència que tenim en comú és el mític C86 dels 80’s, que és el rotllo que ens molava quan vam treure el mateix disc i és el que ens agradaría que trobèssin a la nostra música com a referencia.

Us heu plantejat el canvi d’idioma?

Victor: Jo l’altre dia li vaig comentar.
Òscar: Per cantar en català, oi?
[Riuen tots]
Victor: En anglès, en anglès! Molaria fer una Cara B en anglès.
Òscar: Començariem per aquí, sí. Però no al pròxim disc. [Riuen]

España es un escenari complicat per la vostra música, no? No está gaire acostumat a la vostra música.

Òscar: I a quin estil està acostumat?

Podem parlar de costum en relació als concerts on s’emplenen sales.

Això sí. No hi ha cultura. Gent que escolta música alternativa o indie, escolta Odio París per primera vegada i ens diuen: -Però això ho feu expressament?- Són gent que escolta Lori Meyers, Vetusta Morla, La Habitación Roja. Un indie alternatiu entre cometes.
Pedro: Es música que tiene su mercado. El otro día pensaba: Izal. ¿Qué tiene Izal para llenar tantas salas? Algo debe tener, porque yo puedo entender que Vetusta Morla es una gente que hace unos discos de la hostia. Pero Izal no tiene nada del otro mundo y llena.
Jaume: Tiene su mérito.
Victor: Ojo que estas cosas pueden salir mal: de qué casa vienes tu? [Riuen]

I hi ha plantejament de próxim disc? Alguna expectativa temporal?

Òscar: S’està projectant.
Pedro: Molaria no alargarse.
Òscar: Depen de la discogràfica, clar, però per nosaltres pel pròxim any.
Pedro: Molaria que la próxima entrevista no sea: -¡Lleváis 4 años sin grabar!-
[Riuen]

12527856_10153516198192773_703076833_n


I concerts? Què teniu?

Victor: Al Vida, Al Gradual… La gira de sales es farà a la tardor, a partir del Septembre.

A la gira de l’anterior disc, sortint fora de Catalunya, què us vareu trovar?

Victor: Molt contents, molt bé. De fet, millor que aquí. Esperem que això pugui canviar. Vam tocar a Huelva, Oviedo… i vam omplir sales. I sentir com la gent canta… aquí no ens ha passat mai.

Tinc amics de fora de Catalunya que us coneixen i no tanta gent aquí. Per què creieu que passa això?

Òscar: El tema idiomàtic és una mica tabú.
Victor: Per triunfar aquí has de cantar en català.
Òscar: Amb el primer disc, mitjans catalans públics no ens van fer ni puto cas. I ara amb el segon, ja ens han fet alguna entrevista.. iCATFM… poc a poc van generant parabòliques. Penso que és per això, però em sembla absurd. Som catalans com els que més.
Victor: Sembla que Barcelona sigui molt indie, però no és veritat. És Txarango i La Pegatina.

Tema composició, qui escriu?

Òscar: En Victor i jo. Coincideix que tenim una forma de ser molt similar.

12476161_10153516198217773_1867873487_nLes lletres són un drama, no?

Pedro: I porque no nos conoces! [Riu]
Òscar: Som els jueus catalans del psicoanálisis. Fem molta terapia i canalitzem tot el tema sentimental.
Victor: Som uns tius amb pensaments foscos! [Riu]

Òscar: Som tius alegres, però a l’hora d’escriure sempre ens tira això.
Victor: Sí, no ens  surt res lluminós. Inclús he canviat alguna lletra perquè sonava molt xunga: al Último Deshielo cantava ‘i ser un infeliç’ i al final vaig canviar-ho per ‘i verte sonreír’!
[Riuen tots]

I què escolteu vosaltres?

Tots: IZAL! [Riuen]
Victor: Sobretot música extrangera, alternativa.
Marcel: El año pasado estudié sonido y empecé a escuchar cosas que jamás se me hubiesen pasado por la cabeza escuchar: Frank Sinatra, jazz… Se me ha abierto un mundo.
Òscar: Abans dels assajos, algú porta el seu ipod i posa música i sobretot és música extrangera. D’aquí molt pocs, però una mica de tot.

I aneu a concerts?

Victor: Festivals i així.
Òscar: Jo no, ho haig de confesar, però consumeixo molta música. Compro vinils, però anar a concerts no, sóc mandrós.
Jaume: Festivals sobretot.
Victor: Els festivals s’ho están menjant tot. Si vols veure un Tame Impala, no et vindrà al Razz. Al final acabem anant al Primavera.
Pedro: Si haces un Primavera, cumples para todo el año.
Victor: Però és una putada perquè això fot a les sales.

I si haguessiu de triar un festival per tocar?

Victor: El FIB, per mític.
Jaume: A mi em molaria Glastonbury.

Voleu dir alguna cosa per acabar?

Pedro: Que Izal no está tan mal. [Riuen]

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s